[Article de José Téllez publicat a la revista de Revolta Global nº44, maig 2008.] También en castellano.
Quaranta anys després i se’n parla encara en debats encesos com si hagués passat ahir. Els fets que es van succeir a tot el món, però sobretot a París, al maig del 1968, són un referent constant per a tots els moviments d’esquerres del món. El llegat del 1968 és present a la nostra memòria col·lectiva, i gran part de responsabilitat en té la revolució gràfica i artística dels cartells, pamflets i pintades als murs que van ‘decorar’ París durant tot un mes.
“La bellesa és al carrer”, resava un dels cartells més famosos, amb un dibuix d’una noia que llençava una pedra a la policia. La revolta del ‘68 va potenciar, sobretot entre els estudiants que van encendre l’espurna, una preocupació per la manera de comunicar i representar les seves consignes. En cap cas no volien convertir-se en un moviment artístic. Una consigna pintada a la Sorbona deia: “L’art ha mort, alliberem la nostra vida quotidiana”. Es volia crear una estètica al servei del poble, i no al revés. Per això rebutjaven l’art oficial, especialment el mercat que envoltava la creació artística (representat llavors per l’artista nord-americà Andy Warhol).
Abans ens deia: “si no surts a la tele, no ets ningú”. Ara mateix això ho podríem substituir per un “si no apareixes al google, no ets ningú”.
